Lunes, 16 de Mayo de 2011 11:07

Una oportunitat de recuperar la sobirania robada

Escrito por  David Prujà i Cárceles
Vota este artículo
(0 votos)

El Partit Socialista va anunciar a l'inici d'aquesta legislatura la reforma de la Ley Orgánica de Libertades Religiosas (LOLR) durant aquests quatre anys. Segurament no es pensava que la legislatura aniria pel camí que està anant i a hores d'ara res no sembla indicar que es dugui finalment a terme, excepte pels contactes que regularment anem tenint amb el Ministeri de Justícia, que encara no diuen el contrari.

En qualsevol cas paga la pena fer una ullada a quins podrien ser els camins d'una reforma com aquesta i quines opcions de reforma podrien suposar un avenç o no cap a la laïcitat d'Espanya.

Primer de tot cal tenir present l'àmbit material d'aquesta llei, que no és altre que la llibertat de pensament o de consciència. Diverses han estat les manifestacions jurídiques internacionals que deixen clar que la llibertat de pensament contempla la llibertat ideològica i la llibertat de consciència, entenent aquesta com a consciència religiosa o no religiosa en igualtat.

Així que el fet que el nostre ordenament jurídic tingui una llei que regula els drets de les institucions que representen opcions de llibertat de consciència religiosa, sense fer extensius aquests drets a les institucions que representen la llibertat de consciència no religiosa, ni a la llibertat de consciència individual ja és una anomalia que aquesta reforma podria entomar.

Ara bé, caldria saber si realment volem un ordenament jurídic que atorgui drets a organitzacions o institucions de tipus jurídic, polític, tributari, etc. per a totes les formes de llibertat de consciència. Probablement des d'un plantejament laic no, però segurament no haurem de preocupar-nos, doncs la voluntat dels legisladors no gosarà anar tant enllà i a la Fundació Ferrer i Guàrdia no ens caldrà dir públicament que no som partidaris del finançament públic de les organitzacions de consciència per al seu funcionament, podent limitar-nos a dir només la meitat d'aquesta afirmació: a la Fundació Ferrer i Guàrdia no som partidaris del finançament públic de les confessions religioses per al seu funcionament.

Si la reforma de la LOLR segurament no plantejarà la igualació del tracte a les diferents expressions de llibertat de consciència, segurament sí que es plantejarà la necessitat d'equiparar, tot i que només lleugerament, el tracte que les confessions religioses que no són la catòlica reben a Espanya, elevant els beneficis i privilegis dels que gaudeixen en tant que confessions religioses per evitar un greuge tan clamorós comparativament parlant.

Segurament serà argumentat com un avenç cap a la laïcitat, però el que realment ens estaran proposant és passar d'un Estat que es declara aconfessional, però que manté uns acords internacionals amb la Santa Seu que fan difícil de sostenir aquesta declaració a passar a un estat “apluriconfessional” (?!) de la manera que tràgicament s'interpreta en aquest país la no confessionalitat de l'Estat.

És a dir, que ens trobarem amb una llei que potser abordarà com poden millorar el tractament fiscal les confessions religioses, l'atenció a les opcions de consciència religiosa en hospitals, cementiris, escoles, exèrcit, etc. I sense esmentar cap element concret de la llibertat de consciència no religiosa, de les altres formes filosòfiques de viure l'espiritualitat, d'entendre la transcendència.

Un dels elements més greus d'aquest plantejament és que l'orientació de la llei serà la de regular els marges d'actuació – amb sort – de les confessions religioses, com a titulars de drets en tant que organitzacions, oblidant que els titular de drets són també les persones.

D'aquesta manera no sembla que es vulgui abordar, per exemple, com evitar que als menors d'edat els adoctrinin, dificultant-los la presa de consciència pròpia sobre la seva llibertat de pensament en un procés educatiu alliberat de veritats revelades, quedant per damunt dels drets dels infants els drets de les famílies i les confessions religioses a reproduir els seus dogmes generació rere generació.

Estaria bé que aquesta reforma comencés pel nom de la llei, passant a dir-se de llibertat de consciència i que deixés clara l'absoluta primacia d'aquest dret per damunt d'altres, en el sentit que ningú no pugui ser obligat a manifestar la seva opció de consciència, com passa ara amb la classe de religió o la declaració de la renda, entre d'altres supòsits.

Seria interessant també que en aquesta llei no es fes cap menció a l'existència dels Acords Concordataris, però en canvi si que encomanés a les Corts aprovar tots els acords que es desenvolupin amb totes les confessions religioses a Espanya.

De fet, tenint present els riscos que una reforma d'aquesta llei pot comportar d'adopció de models multiconfessionals enlloc d'adoptar models laics, potser aquesta és la contribució més important i poc compromesa políticament que li podríem demanar a aquesta reforma: recuperar la sobirania de les Corts sobre el Concordat, que de fet regula amb un tractat internacional una matèria interna de l'Estat Espanyol: la llibertat de consciència religiosa.

Es tractaria d'encomanar a la llei que tots els acords amb confessions religioses fos preceptiu que passessin per la seva aprovació a les Corts i que el Concordat es transposés fil per randa en un acord de caràcter intern a la legislació espanyola. D'aquesta manera, sense que els legisladors puguin ser acusats de tocar ni un dels privilegis de l'Església Catòlica hauran fet un servei de recuperació de sobirania que en facilitaria, per a qui ho volgués, la interposició de recursos quan aquests privilegis vulneren els drets de la ciutadania.

Per fer una reforma d’abast d'aquesta llei que ens porti a un avenç laic de l'Estat sembla necessari un debat públic allunyat de la dinàmica crispada en què s'està tornant el debat polític d'aquesta legislatura, si és que mai ha estat el debat polític a Espanya un debat serè amb contraposició d'arguments de fons i contrast de models. O si més no, calen unes esquerres fortes, amb voluntat de concertació de posicions per a permetre un avenç en aquest sentit, més o menys substancial però avenç al cap i a la fi.

Malauradament sembla que aquestes condicions no es donaran d'aquí a final de legislatura, així que o bé es converteix aquesta reforma en una arma electoral, amb el risc de no consolidació del model o bé correm el risc que es construeixi un estat d'opinió propici a determinar la “centralitat política” entre una part dels populars i una part dels socialistes com aquest model de pluriconfessionalitat.

Davant d'aquest escenari potser més val intentar no prendre massa mal. Una proposta modesta com aquesta que no canvia substancialment l'estatus de les confessions religioses a Espanya i que només els reclama respecte per la sobirania no sembla que pugui ser gaire criticada des de posicions clericals. O potser si. Potser és una ingenuïtat pensar que les confessions religioses puguin entendre això de la democràcia i la sobirania popular...

Article publicat a Espai de Llibertat núm. 58. Segon trimestre 2010.

Login to post comments